dissabte, 31 de desembre del 2011

Les curses de nadal 2011

29a Pujada a La Mola


Unes 400 persones ens trobem el dia de nadal, com cada any, a can Robert per fer la pujada a La Mola. Com sempre em trobo amb molta gent coneguda que participen en aquesta cursa igual que jo com si fós una tradició més, igual que ho és per exemple fer cagar el tió.
Surto més suau del que és habitual en mi. Quan arribo a la zona on el camí és asfaltat penso que vaig molt bé, no  vaig ofegat com acostumo a anar cada any a aquestes alçades de cursa. Arribo a Can Pobla bastant sencer, però el tram següent que és de baixada, en comptes de servir per recuperar-me em trenca una mica el ritme. Alguns trams els faig caminant i al pla abans de l'última pujada em passa la primera noia. La intento seguir però se m'escapa. Faig les últimes escales caminant i em guardo les últimes forces per poder fer l'últim troç corrent. Hi ha molta gent animant i alguns coneguts. Com sempre el Famau ha sortit abans i ens ha portat roba d'abric, tot i que aquest any el temps és espectacular. No fa gens de fred ni vent i la vista allarga molt.
Un cop arriben tots els Leffer's anem baixant cap a Can Robert on, com sempre, ens obsequien amb coca, cava i begudes.




Temps: 26'58''
Classificació: 38è de 325



X Cursa a peu pel riu Ripoll


Avui en principi no tinc gaires ganes de córrer fort. Decideixo sortir suau i no ofegar-me des de bon principi. Com que no em col.loco a primera fila la sortida és lenta i fins que les 700 persones van agafant la posició i el ritme passa una bona estona. Ens ajuntem una bona colla de Leffer's i cap al Km 1 anem molt agrupats. Jo tinc la sensació d'anar molt suau, massa fins i tot, fins que en Dani, que té la mateixa sensació que jo, comença a apretar el ritme. Em poso al seu rebuf i anem accelerant mica en mica. Anem passant a molta gent i el ritme és cada vegada més fort. Veiem els primers que ja baixen, però passem pel tram comú encara abans que ells s'hi incorporin. Al girar hi ha l'avituallament però no bec res. A la baixada en Dani torna a apretar i a mi em dóna la impressió que anem molt ràpid. De fet anem avançant a corredors tota l'estona. Cap al Km 8 vaig una mica just i em sembla que no podré mantenir el ritme, però aconsegueixo no perdre el rebuf. La volta a les pistes se'm fa llarga. Quan miro el cronòmetre veig que hem baixat de 40', no està gens malament tenint en compte que els dos primers quilòmetres els hem fet a ritme suau. Segur que hem fet la baixada bastant per sota de 4 Km/min.
Estic molt content de com ha anat.
Els Leffer's runners som els tercer club amb més participants!





Temps: 39'48''
Classificació: 65è de 711


7a Sant Silvestre de Girona

Busco una sant silvestre que pugui fer abans del sopar de cap d'any i que em quedi aprop de Maçanet. Buscant per internet veig que hi ha la de Cassà de la Selva i la de Girona. La de Girona només té 5 Km i em semblen pocs, cursa massa ràpida i curta pel meu gust, però la de Cassà tampoc és que sigui gaire més llarga, 7 Km. Em decideixo per la de Girona potser pq el número de participants és molt més alt i sembla més popular. A més donen uns samarreta.
A la sortida som més de 1.300 participants!! La sortida és en un carrer relativament estret i el fet que hi hagi tanta gent fa que situar-se ben endavant sigui important si es vol fer un bon temps. A més hi ha molta gent que no van a córrer ràpid, molts van disfressats i van en plan de conya. Procuro doncs situar-me ben endavant i aconsegueixo estar a la quarta o cinquena fila. Tot i així durant els primers metres rebré uns quants cops de colze, algun mal intencionat i tot. Aprop meu veig una cara que em sona. Miro el dorsal i veig que es diu José Luís Blanco. És aquell atleta internacional que el van condemnar 2 anys per dòping i ara fa poc li han aixecat la sanció. Segur que és un dels candidats a guanyar la cursa.
Surto molt ràpid i passo el primer quilòmetre en uns 3'25''. M'enganxo darrera un parell que porten molt bon ritme. El primer sembla molt bregat i li va marcant el ritme al segon que no se'l veu ni bregat ni amb tipus d'atleta. El va animant tota l'estona i es va girant per controlar-lo i mantenir-lo a ritme. Passem pel centre de Girona on hi ha molta gent animant i una banda de música tocant. Continuo seguint aquell parell fins al Km 4 on sembla que el segon comença a flaquejar i els començo a deixar enrera. Apreto tant com puc però l'últim quilòmetre se'm fa llarg i no puc esprintar tan ràpid com m'agradaria.
Passo la meta en 18'11'' a una mitja de 3'39'' el Km, no està malament. No m'hagués imaginat que pogués anar tan ràpid.
La cursa la guanya, com no, el José Luís Blanco amb 14'49'', a 2'58''/Km!!

Classificació: 63è de 1301 participants.


diumenge, 6 de novembre del 2011

Ferrata Seebener i Sonnenspitze (2.417)

El Sonnenspitze és una muntanya impressionant. La miris des d'on la miris és una piràmide punxaguda molt espectacular. Diria que és la muntanya més atractiva d'aquí els voltants.


El Sonnenspitze vist des del refugi Coburgerhütte
El Sonnenspitze (2.417) vist des d'Ehrwald



Per pujar-la el més normal és pujar per la pista fins al bonic llac de Seebensee (1.647). Es pot pujar caminant, amb telefèric fins a l'Ehrwalderalm o amb bicicleta (veure l'arxiu del bloc la sortida "Ferrata Tajakante"). Una altra opció, la que triem avui, és pujar per la ferrata Seebener Kletersteig fins al llac.



La paret per on va la ferrata Seebener





















Aquesta ferrata tot i no ser gaire llarga, té uns 220 metres de desnivell, està considerada una de les més difícils de la zona. Està catalogada amb una dificultat de D-E. És molt dreta i si no estalvies forces, reservant els braços el màxim possible, arribes a la part final, la més difícil, petat. És molt explosiva però molt xula.


En Jochen a la primera part de la ferrata
Pujant cap al Sonnenspitze





En plena aresta




En Jochen arribant al cim
Sonnenspitze (2.417)







































Sortim al llac Seebensee. Des d'aquí pujem direcció cap al refugi Coburgerhütte i poc abans d'arribar-hi trenquem cap a la dreta, vorejant el Sonnenspitze per sota. Per una tartera s'arriba a l'aresta i per terreny relativament descompost es va grimpant (II grau) fins al cim. Nosaltres ens pensàvem que era una ferrata, però només hi ha un parell o tres de llocs on hi ha algun ferro.

Ens trobem al cim a tres nois que han pujat per l'altre costat. Ens diuen que hi ha una congesta de neu que s'ha d'atravessar i no està en gaire bones condicions. Decidim provar-ho de totes maneres. A l'arribar a la congesta veiem que efectivament no està en bones condicions. Amb grampons o amb un piolet podríem passar bé, però sense cap dels dos i a més de baixada... Tirem enrera i baixem per allà on hem pujat.

Des del Seebensee baixem pel Höhengang, un camí que baixa molt directe pel costat de la ferrata.

Molt bona excursió!!

Desnivell: 1.425m
Temps: 7h10'

Jochen i jo

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Eibseelauf

Com cada últim diumenge d'octubre, i ja en van quatre, toca fer la cursa de casa, la pujada a l'Eibsee des de Grainau.
Ens reunim unes 200 persones, entre corredors i nordic walkers, en un dia espectacular, clar i gens fred.
Com sempre surto molt ràpid, massa ràpid, i al cap de poca estona quan ja hi ha la primera pujada forta penso que he sortit massa ràpid. Cada any em passa el mateix i cada any em dic que l'any que ve sortiré més tranquil i em reservaré una mica.
Aviat noto que no vaig del tot fi. A part de la sortida massa ràpida i de veure que em passen bastants corredors, noto que tinc les cames pesades. Entre setmana vaig fer un dia sèries per mirar de guanyar una mica de velocitat i divendres vaig sortir a rodar una mica, però em sembla que no m'he recuperat prou. A més ahir vaig anar a fer llenya amb en Thomas i vaig carregar i descarregar tot un camió de troncs. No sé si són excuses però la veritat és que no vaig fi. Molt aviat em passa una noia molt jove, petiteta, i em quedo admirat de la velocitat que porta i la facilitat amb la que corre. M'és absolutament impossible intentar seguir-la.
Durant tota la pujada, que és bastant llarga, em van passant corredors. La volta al llac la faig bastant ràpid, sembla que ja torno a anar bé. Al final 54'38"', 32è de 153 participants.
1'22" més lent que l'any passat. Em faig vell.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Alpspitze (2.628)

L'Alpspitze és amb els seus 2.628 metres d'alçada la muntanya més alta dels Wettersteingebirge. És una muntanya molt atractiva, que es veu des de molts llocs. Es pot pujar per una ferrata, relativament curta i sencilla des del Osterfelder, on s'hi arriba en telefèric. És per això que acostuma a ser bastant visistada.
En Jochen em proposa de fer-la fora de temporada i pel Mathaisenkar, una ruta no tan freqüentada com la normal.
Sortim a les 6 del matí des del pàrquing de Hammersbach, a 2 quilòmetres de casa. Fa fred,-6ºC, i la nevada de la setmana passada segur que faran que ens trobem condicions hivernals. Pujem pel camí normal cap al Höllental. Veiem un cartell que indica que les gorges, el Höllentalklamm, està tancat. A l'hivern desmunten alguns dels ponts per que no es facin malbé amb les allaus i tanquen les gorges. Això ens obligarà a anar pel "Stangensteig", camí que rodeja les gorges sense haver-hi de passar per dins. Això sí, es necessita mitja hora més. Cap als 1000m comencem a trobar neu. Al refugi Höllentalangerhütte, que està tancat, fem una paradeta i ens posem els paraneus. Aquí es deixa el camí normal que puja al Zugspitze i es trenca cap a l'esquerra pel bosc. Per sort hi ha traça d'una o dues persones, cosa que facilita molt la cosa. Quan sortim del bosc la traça desapareix. Els 20-25cm de neu que hi ha fan que la progressió no sigui fàcil. No hi ha base i a sota la neu hi ha pedres soltes que fan que rellisquis. Ho provo amb els crampons, però no millora gaire. No rellisco tant, però al no veure on trepitjo sembla que vagi trepitjant ous.


A partir del refugi Höllentalangerhütte hi comença a haver
força neu






Arribem a l'inici de la ferrata. No és gaire complicada però la neu fa que progressem molt lentament. Generalment el cable està destapat, però hi ha alguns trams on ja està cobert de neu.
Tota la pujada és per l'hombra i no ens toca el sol per primer cop fins a sortir al coll. Del coll a l'Alpspitze és per la cresta és més llarg i menys fàcil del que sembla a primera vista.
Ens trobem a 2 nois que venen de la Jubiläumsgratt, déu-n'hi do amb aquestes condicions!! Van sortir ahir al matí i han passat la nit al refugi bivac. No hi havia traça!!






Baixem de l'Alpspitze per la seva ruta normal, la ferrata que va cap a l'Ostefelder. Aquí ens trobem bastanta gent pujant. Estem cansats i decidim baixar amb telefèric.

Martin, Jochen i jo
Desnivell: 2.113m
Temps: 8h45'

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Thaneller (2.341)

El Thaneller és una muntanya als Alps de Lechtal, al Tirol, que ja fa temps que volia fer. Sempre que passava per la carretera que va cap a Reute, a l'alçada de Heiterwang, observava la seva forma piramidal, molt atraient, i m'imaginava per on es podria pujar.
A l'hivern es pot fer amb esquís pel nord, sortint des de l'aparcament del petit telearrastre de Heiterwang. Vista la seva forma piramidal no sembla que amb esquís es pugui fer pel nord, però l'itinierari rodeja la muntanya fins a buscar el seu vessant sud. Deu ser una sortida llarga.
Mirant per internet he vist que es pot fer també des del poble de Berwang, al vessant sud de la muntanya. Marca que és una sortida sencilla i amb camí ben marcat, i com que Berwang està més amunt, a uns 1350m, són menys metres de desnivell. Així que decideixo anar per Berwang.
Berwang és una estació d'esquí petita però que sembla que ha de ser molt bonica. A veure si aquest hivern hi anem amb la Berta. 



















































Començo a pujar per una pista d'esquí orientada directament cap al Thaneller. Al cap de poca estona deixo la pista i començo a flanquejar cap a l'esquerra pel mig del bosc. El camí està molt ben marcat i es nota que és una muntanya molt freqüentada. Aviat em vaig trobant a gent que baixa. Com que és la tarda només em trobo gent de baixada, a aquestes hores la gent no puja. Vaig rapidet i el camí guanya alçada de forma constant i ràpida. En 1hora i quart soc a dalt. Des de dalt es veu el Plansee, el Zugspitze i Reute. 

Horari: 1h15' de pujada, 45' de baixada
Desnivell: 1.016m 

diumenge, 25 de setembre del 2011

Riffelspitze (2.262)

Sortida combinada de btt i muntanya.
Pujo a l'Eibsee i agafo la pista que puja cap al refugi de Hochthörlenhütte al Tirol. És una pujada bastant llarga i mantinguda, però com que ja me la conec, la faig relativament bé. En el punt on el camí es creua amb la pista d'esquí del Riffelriss deixo la bici lligada en un arbre i començo a caminar. Vaig seguint la pista d'esquí fins al Riffelriss (1.639), on hi ha una estació del tren cremallera que puja al Zugspitze. Aquí el cremallera entra en un túnel de varis quilòmetres, que fent esses per dintre la muntanya porta ben bé fins a sota del cim.
Deixo la pista d'esquí i agafo un caminet que guanya metres molt ràpidament fent esses, fins a arribar a una gran tartera. 

El coll Riffelscharte i la gran tartera, vist des de la pista d'esquí

Primer es flanqueja tota i al final s'ha de pujar. És la típica tartera que per pujar va molt malament, doncs a cada passa rellisques, però en canvi és excelent per baixar. Però ara toca pujar i em costa bastant. A estones vaig arran de paret per ajudar-me amb les mans i no patinar tant. Al final de la tartera comença la pujada cap al coll, Riffelscharte. Està tot equipat amb un cable i en algun tram hi ha alguna esglaó metàl.lic o picat a la pedra per facilitar el pas. Em creuo en aquest tram 8 ó 10 persones que baixen. En el coll trobo les primeres clapes de neu que encara han aguantat de la nevada de la setmana passada. D'aquí mirant cap al Zugspitze, per la cresta Riffelgratt, que ja vaig fer l'any passat, es veu força neu.

L'Eibsee vist des del coll
La cresta Riffelgrat amb el Zugspitze al fons

En canvi la pujada al Riffelspitze està neta de neu i en uns 20 minuts arribo al cim del südliche Riffelspitze (2.262). Vaig tard i a més puja la boira així que decideixo no fer la punta nord, 20 metres més baixa i a uns 10 minuts.

Riffelspitze (2.262), des del coll Riffelscharte

La baixada és rapidíssima. Del cim al coll és un moment, amb l'ajut del cable no costa gaire estona arribar fins a la tartera, i la tartera la baixo en un moment fent salts com una cabra. I un cop agafo la bici tot és baixada fins a casa.

Casa-pista esquí Riffelriss-casa en btt: 19Km
Pista Riffelriss - Riffelspitze: 960m
Temps: 4h 

dissabte, 10 de setembre del 2011

Jubiläumsgrat

La Jubiläumsgrat és la cresta que uneix el cim més alt d'Alemanya, el Zugspitze (2.962), i l'Alpspitze (2.628). És una de les crestes més famoses, espectaculars i concorregudes dels Alps orientals. Sense ser tècnicament molt difícil, els passos més complicats estan equipats amb cables, la seva longitud de més de 8 Kms i el fet que només tingui un punt on es pot abandonar la fan una cresta força exigent.
El més habitual és agafar el primer telefèric de les 8 del matí fins al Zugspitze i començar la cresta aquí. També és el més habitual agafar el telefèric a l'Osterfelder (2.033) de baixada, un cop acabada la cresta. Aquestes ajudes mecàniques fan que la cresta sigui més accessible i més gent es vegi en cor de fer-la.



L'any 2008 ja vaig fer-la. Vam pujar des d'Erwald caminant fins al Zugspitze, on vam dormir al refugi Münchener Haus, dalt del cim. Al dia següent vam fer la cresta fins a l'Osterfelder on vam agafar el telèferic de baixada.

Feia temps que em passava pel cap fer-le en el dia i sense ajut de telefèrics. Ho creia factible, tot i ser una sortida amb molts metres de desnivell i molt llarga. Comptava amb unes 13 ó 14 hores en total.

Surto a les 4:40 de casa amb el frontal posat. Tothom està dormint i no es veu ni una ànima pel poble. Vaig cap a la part alta del poble, Obergrainau, i en uns 15' entro al bosc pel camí que porta cap al Höllental. Aquest és un del meus circuïts habituals d'entrenament per córrer.
Al cap de 50' arribo al Höllentaleingangshütte (1.045). Aquí comencen les espectaculars gorges del Höllental, túnels escavats a la roca, ponts penjant, passareles de fusta... Normalment fan pagar a l'entrada i està ple de turistes. A aquestes hores la caixa encara està tancada i els turistes encara dormen. En 1h40' arribo al següent refugi, el Höllentalangerhütte (1.387), on comença a clarejar una mica. Aquí la vall s'obre i planeja una mica fins a arribar a la muralla on hi ha una escala per superar-la. Vaig a un bon ritme, però sense passar-me, sé que avui he de fer molts metres i més val reservar una mica d'energies. Avanço a quatre o cinc cordades abans d'arribar a la gelera. Em poso els crampons, tot i que el gel no és gaire dur i potser sense també es podria fer, però ja que els porto... A mitja gelera avanço a les 2 últimes cordades que encara tenia per davant. La rimaia de sortida es supera molt bé i s'agafa el cable de la ferrata. Un parell de ziga zagues, cables, ferrata, vaig superant metres ràpidament. A les 8:50 arribo al Zugspitze, 4h10' des de casa. Estic cansat, els 2.200 metres de desnivell que porto els noto a les cames i penso que se'm farà llarg.




Miro cap a la cresta i veig moltíssimes cordades, potser més de 100 persones  que ja estan força endavant. Són els que han vingut amb els dos primers telefèrics, els de les 8 i el de les 8:30. Mica mica vaig atrapant i avançant a la gent, però hi ha trams on la cresta és estreta i em costa avançar. Fins i tot en algun lloc hi ha algun embús i s'ha de fer cua. Hi ha un parell de guies amb clients i dos grups de 6 ó 8 persones encordades. La cresta té varis cims que es pujen i es baixen, bastant trencacames. Quan ja tinc la cabana bivac a la vista noto per primer cop fluixera. Les pujades em costen molt i he d'alentir el ritme. A la cabana sec una estona, bec i em menjo una poma. Poc després de la cabana hi ha la pujada a la Volkarspitze, segurament el tram més difícil de la cresta. S'ha de tirar de braços per superar un tram vertical fns a agafar els esglaons. Com que em costa menys que fa tres anys, em penso que encara no deu ser el tram difícil que jo recordava. Com que vaig cansat i em penso que el tram dur encara ha de venir se'm fa dur, fins que de cop i volta m'adono que la cresta ja s'ha acabat, 3h50' després de començar-la.

Decideixo baixar per la Griesskar, vaig cansat i em fan mal les cames i se'm fa molt llarg. El Höllentalangerhütte em prenc una cocacola que em refâ una mica i avall que fa baixada. Arribo a casa a les 16:20 trinxat però molt satisfet. Jubiläumsgrat "by fair means"!!!

Horaris:
Casa-Eingangshütte:    50'
Casa-Angerhütte:    1h40'
Casa-Zugspitze:      4h10'
Jubiläumsgrat:         3h50'
Total casa-casa:   11h:40'

Desnivell: 2.923m

dissabte, 30 de juliol del 2011

La casa del rei Ludwig II a Schachen

L'altre dia un company de feina em va comentar que la pujada amb bicicleta de muntanya des de Klais a Schachen és molt guapa i des de llavors que tinc al cap d'anar-hi. 
El dia no pinta gaire bé, com de costum aquest estiu, que de moment d'estiu no en té res. Plovisqueja i la previsió no és bona però malgrat tot decideixo provar d'anar-hi. Poso roba seca i d'abric a la motxilla i surto amb el canguro posat des de casa.
Vaig fins a Garmisch i després pel carril bici, al costat de la carretera, pujo cap a Kaltenbrunn i Klais. A estones plovisqueja però no cala. A Klais deixo la carretera principal i pujo per la pista asfaltada de peatge fins al castell d'Elmau.

El castell d'Elmau

El castell és un hotel de luxe al peu del massís del Wetterstein. És també el punt de sortida de moltes excursions i rutes en bicicleta per aquest massís.
Al pàrquing d'Elmau deixo l'asfalt i agafo la pista que va direcció cap al Partnachklam i Partenkirchen, però que aviat deixo direcció cap al Wettersteinalm. Els primers quilòmetres són de pujada suau amb alguna rampa però en general molt còmodes de fer. De sobte comença la pujada de veritat. Una rampa d'uns 500m al costat del riu, després el camí s'estreny una mica i va combinant pujades amb zones de descans. Plou, no hi ha visibilitat i començo a notar les cames. Em proposo anar fins al Wettersteinalm i llavors ja veurem.  Hi arribo abans del que em pensava i em costa menys del que creia. Faig un glop d'aigua i continuo amunt. Aquí comença la pujada de veritat. El camí és estret, pedregós i amb arrels. Va fent esses i guanya alçada molt ràpidament. En algun tracking per internet ha llegit que les rampes són del 20%. Després d'una bona estona de pujada forta s'arriba a un collet i després planeja i fins i tot baixa una mica per anar a encarar la última pujada del dia. Aviat ja es veu el Schachen, però com no podia ser d'una altra manera les distàncies enganyen bastant. Encara s'han de superar bastantes esses amb el plat petit. Arribo al Schachenhaus (1.866) enmig de la boira, mullat i fred.

La casa del rei Ludwig II i el refugi Schachenhaus a la dreta, amb un temps
que no és el que em vaig trobar jo
El refugi té una habitació amb una estufa amb aire calent per eixugar la roba. Em canvio i deixo la roba a assecar.

Des d'aquí es pot pujar al Meilerhütte (2.366) i fer el Partenkirchener Dreitorspitze (2.633) però avui no toca. Queda pendent per una altra vegada fer la combinació btt-Dreitorspitze.

Em prenc un pastís i una cervesa i avall que fa baixada. Pràcticament tot baixada, uns 25Km, fins a Garmisch.

Distància: 73Km
Desnivell: aprox. 1.300m
Participants: jo sol

dissabte, 9 de juliol del 2011

Marató de Zermatt 2011

Dissabte a un quart de vuit del matí agafo el tren a Randa, on he passat la nit en el càmping, i en poca estona em porta fins a Sankt Niklaus, punt de sortida de la marató. El tren l'han organitzat exclusivament per als corredors de la cursa, ha sortit de Zermatt i va recorrent tots els pobles de la vall fins a la sortida. Tothom està molt callat, es noten els nervis previs a la cursa.

Hi ha tres modalitats de cursa. La ultra marató (45,5Km i 2.458m de desnivell), la marató (42,2 i 1.944m) i la marató per equips (equips de 2 persones, cada un corre mitja marató). Gairebé ningú escalfa, jo tampoc. Suposo que amb la distància que ens espera ja tindrem temps d'escalfar.







A les 8:25 donen la sortida als de la ultra. A les 9:00h és la sortida oficial de la resta, excepte els considerats "èlit" que surten un quart d'hora abans, per no trobar-se amb embussos. Per error em donen un dorsal dels d'èlit i em toca sortir amb els professionals. Pregunto un parell de vegades a l'organització si el meu dorsal és correcte, i em confirmen que sí.
Aquests no s'estan de romansos i al cap de ben poc de sortir ja em quedo en el grup de darrera. Agafo un bon ritme, ni massa fort ni massa fluix, en un grup de 4 ó 5. El camí, a vegades asfaltat a vegades pista, va combinant pujadetes i plans amb tendència sempre ascendent. Es deixa córrer molt bé. Quan portem mitja horeta sento que des del darrera em criden que m'ha caigut alguna cosa. Em giro i veig que m'ha caigut una de les mànigues "escalfa-braços" que portava a la butxaca de la samarreta. Paro, em giro i corro a buscar-la. Potser perdo 20 ó 30 segons, que en 42 quilòmetres no són res, però moralment fa mal. Al final serà anecdòtic però en aquell moment perdo el grupet en el que anava i el ritme que portava i durant una bona estona em cago en tot.
Començo a avançar a corredors de la ultra i em torno a animar.
L'arribada a Zermatt és molt emocionant. Entrem al carrer principal i està ple de gent a banda i banda animant, cridant el teu nom, a un costat hi ha un parell de suïssos amb les típiques trompetes llargues, més endavant una orquestra tocant i animant. Just al centre del poble és la mitja marató. Passo en aproximadament 1h45'. Aquí els que fan la modalitat d'equips es donen el relleu. Deixem el centre i anem cap a la part alta del poble. Començo a notar les cames pesades i he d'afluixar una mica. A la part alta del poble girem i baixem per l'altre costat, en total 3 ó 4 quilòmetres de cursa a dins de Zermatt. Cap al Km 25 deixem Zermatt i comencem la pujada més llarga del dia. No té una inclinació gaire forta i en condicions normals la faria corrent sense problemes, però les cames no poden. Vaig alternant trams corrent i trams caminant. En aquesta pujada de 6 ó 7 Kms em passen molts corredors. No sé si és que vaig tocat, que sí que hi vaig, o és que em passen els dels relleus que van frescos.



Cap al Km 30, encara en la interminable pujada, em venen tots els mals de cop. És el famós mur de la marató, que tot i que ja feia estona que l'intuia me'l trobo de cop. Em fa mal el genoll esquerre, sembla que no aguantarà gaire; em fan mal les plantes dels peus, tinc com una punxada a la part de davant; tinc mal de panxa i tinc mal de cap. I els Kms no avancen de cap de les maneres. Del 30 al 31 se'm fa una eternitat, del 31 al 32 em sembla que s'han deixat de marcar-lo. I esperant que arribi el 33 només penso que això no pot acabar bé. Per sort, tal com m'ha aparegut el mur torna a desaparèixer. Em passen tots els mals i sense adonar-me'n torno a córrer. El cansament no passa, però almenys torno a córrer. Bec molt en tots els avituallaments, que per sort n'hi ha tot sovint.
Estem rodejats per tot arreu de grans geleres i grans cims. El Cerví està tapat pels núvols, però es veu la impressionant gelera de la seva cara nord, però no tinc ni el cap ni el cos per gaires contemplacions, així que continuo corrent.


Els últims 2 Kms són una forta rampa al costat del tren cremallera. Els faig caminant com tothom qui veig per davant i per darrera meu. No sé si els primers són capaços de córrer aquí, em costa d'imaginar. I els últims 100m són en lleuger descens per poder passar per la línia de meta corrent, que no sigui dit. 4h42'23''
Estic content per que el temps està dins del que m'havia marcat, però tinc la sensació que entre la sortida de Zermatt i el Km 33 he perdut moltíssim temps.







Marató molt recomanable, molt ben organitzada i molt espectacular. Els avituallaments abundants i molt ben situats. I l'ambient espectacular.

I l'any que ve......... la marató de la Jungfrau?????


divendres, 1 de juliol del 2011

Prèvia marató de Zermatt

Ara feia setmanes que no escrivia res. M'he dedicat a córrer exclusivament, sense fer pràcticament cap altre activitat. Em vaig inscriure a la marató de muntanya de Zermatt que es correrà dissabte 9 de juliol i he estat entrenant fins ara.
Ara ja només falta una setmana i ja he deixat l'entrenament. Aquesta setmana faré repòs i procuraré menjar força pasta per acumular hidrats de carboni.
La marató surt del poble de Sankt Niklaus a 1.085m i passant per Zermatt s'arriba al Riffelberg a 2.585m. En 42Km es salva un desnivell de 1.944m. A diferència de la marató del Mont Blanc aquesta té un perfil més constant. Només hi ha un tram de baixada, la resta és sempre en ascens. És molt menys trencacames i té uns 500m de desnivell menys. L'objectiu que m'he marcat és acabar-la entre 4,5 i 5 hores.



Em vaig proposar entrenar uns 3 mesos i mig així que m'hi vaig posar a mitjans de març. A diferència de l'any passat, quan vaig entrenar per la marató del Mont Blanc, aquest any no he seguit cap entrenament pautat. No he fet servir pulsòmetre i no he fet cap dia sèries. He corregut sempre segons les sensacions, a dies més fort i a dies més fluix en funció de com sentia les cames. Hi ha dies que les he notat molt cansades i d'altres que m'he sentit fort i m'han sortit temps bons. He procurat sempre fer bastant desnivell i he anat augmentant progressivament les distàncies, però les tirades més llargues no han arribat els 30Kms. No sé si m'en faltarà alguna de més llarga. En algun lloc vaig llegir que en l'entrenament d'una marató no s'han de fer tirades superiors al 60-70% de la distància a córrer a la cursa, i n'he fet cas.

He corregut uns 850Kms i fet un desnivell acumulat en ascens d'uns 25.000 metres. He corregut a vegades acompanyat de neu, a vegades acompanyat de pluja, a vegades acompanyat de fred o de vent, però sempre sol. I al final he acabat una mica saturat i cansat mentalment. Molts dies m'he sentit com el Forest Gump, corrent i corrent sense parar i sense cap mena de sentit...
Físicament em trobo bé però ja en tinc prou. Tinc ganes de fer la cursa i veure quin és el resultat.
I després tinc ganes de fer altres activitats: bicicleta, muntanya, escalar...

diumenge, 10 d’abril del 2011

Bärenbartkogel (3.475)

Amb en Jochen decidim fer la que segurament serà la última sortida d'esquí de muntanya de la temporada. Em proposa anar a fer el Weisskugel (3.739), un dels grans cims del sudtirol, a l'Ötztal. Quedem a les 4:30 i ens dirigim direcció al coll de Reschen, on agafem la vall de Langtauferertal i anem fins on acaba la carretera, al petit poble de Melag (1.915). Són poc més de 2 hores de camí.



Primera vall: ens adonem que ens hem equivocat
Geleres per tot arreu





















El nostre objectiu inicial el Weisskugel (3.739)
Els últims metres sense esquís
















Està bastant pelat de neu però després de caminar uns 15 minuts amb els esquís a l'esquena trobem una pista de fons on encara s'hi aguanta la neu i ens podem calçar els esquís. Anem seguint la vall fins que les traces d'esquí ens porten cap a la dreta, a una vall lateral. Pel bosc guanyem alçada molt ràpidament fins que la vall s'obre i comença una gelera. Cap dels cims que tenim per sobre sembla que siguin el Weisskugel, que ha de ser una muntanya molt més gran. Mirem el mapa i ens adonem que ens hem equivocat de vall. Merda! Treiem pells i baixem per neu dura, però la millor que trobarem durant tot el dia, fins a trobar la vall principal. Hem fet uns 400 metres de desnivell extra. Seguim la vall principal pel seu fons que es va estrenyent fins a un punt on hem de treure'ns els esquís i guanyar uns 50m de desnivell a peu. La vall es torna a obrir i apareixen tot de geleres molt grans, amb parets de séracs impressionants. La vall gira molt marcadament cap a la dreta. Ens estranya no trobar el refugi Weisskugelhütte, pel que hauríem de passar. Veig un refugi a l'altre costat de vall i pensem que deu ser-ho. Entrem a la gelera i anem remuntant direcció cap a un coll, el que pensem que deu ser el coll Weisskugeljoch. Tot és immens i les distàncies enganyen molt. Finalment arribem al coll per adonar-nos que ens hem equivocat altre cop de vall. Tornem a mirar el mapa i efectivament, la vall que havíem de remuntar era la tercera. Hem pujat mitja primera vall i tota la segona però no la que tocava. Des d'aquí hi hauria la possibilitat de baixar uns metres i fer un flanqueig bastant exposat per anar a rodejar el Weisskugel i pujar-lo per l'altre vessant. No ho veiem clar, a part que estem cansats i ja portem molts metres de desnivell. Decidim anar a pel Bärenbartkogel, que és més a tir. Fem un flanqueig cap a un collet, Bärenbartjoch. En Jochen em diu que està tocat i que m'espera aquí. Vaig seguint l'aresta amb els esquís als peus, faig un petit descens i ja estic a la pala final. Els últims 50 metres a peu fins al cim del Bärenbartkogel (3.475) on coincideixo amb un grup d'Augsburg que han pujat per una altra vall. Estranyament no hi ha cap creu al cim. El Weisskugel és realment gran, s'aixeca allà al costat encara 300 metres més. Per tot arreu hi ha geleres i séracs penjant i les vistes allarguen molt. Lluny distingeixo el Cevedale, la cara nord el Köngispitze i l'Ortler.

El Weisskugel vist des del Bärenbartkogel

Autofoto en el cim

Desfaig ràpidament el camí fins a trobar en Jochen i comencem el descens per la gelera. El primer tram, crosta. Després neu pesada però que es deixa fer, després un tram de neu dura i finalment neu primavera molt pesada. De tant en tant s'enfonsa la neu que tens a sota, com si hi hagués un forat, i quedes enfonsat fins gairebé la cintura. Els esquís queden com enganxats amb formigó i costa moltíssim sortir-ne. A mi per sort només em passa un parell de vegades, potser perquè peso menys i els esquís són bastant amples, però al pobre Jochen li passa cada dos per tres. Varies vegades fins i tot, després de lluitar molta estona per sortir d'una trampa, es calça els esquís de nou i no fa ni 2 metres que ja hi torna a ser. Jo ric però ell es caga en tot.

En Jochen fent soles i cantos en un dels pocs llocs
on no es va enfonsar

El bonic poble de Melag - "Endstation"

Anem baixant fins a trobar la pista d'esquí de fons que seguim tant com podem per acostar-nos al màxim a Melag. En menys de 10 minuts de caminada arribem al cotxe. Al costat del cotxe hi ha un bar que es diu "Endstation" i pensem que efectivament aquesta ha estat l'estació final d'aquesta temporada.

Horari: 8h22'
Desnivell: 1.990m
Participants: Jochen i jo